Per José Miguel Cuesta, membre de Veu Pròpia. Publicat a la secció "Es Debat" del setmanari El Demà
Reflexionant sobre el conjunt de causes que fan que l'ús social del català no sigui el que li correspondria com a la llengua pròpia d'aquest país, em va venir al cap aquesta frase. Molta gent, entre els quals m'incloc, quan volem convèncer alguna persona perquè doni el pas de llançar-se a aprendre català i a parlar-ho, li diem amb convicció: aprendre català és fàcil! Ara bé, la realitat és així?
Perquè una llengua sigui “fàcil” d'aprendre calen molts factors. Primer: que hi hagi la percepció que aprendre i parlar català és necessari i útil. Per això, caldria que el català tingués l'hegemonia cultural als territoris on li pertoca, i fos el punt de trobada, el nexe comú, el vehicle d'interrelació de les diferents persones que viuen en els esmentats territoris, sense tenir en compte (ni haver de renunciar, per descomptat) l'origen de cadascú. I segon, caldria donar totes les facilitats possibles per l'aprenentatge d'aquesta llengua, de manera que el seu aprenentatge i ús no fos percebut com una càrrega, com quelcom massa complicat per la persona que vol donar aquest pas. En un entorn “normal” segurament ni estaríem parlant d'això però, com veurem, aquest no és el cas.
Caldria tenir en compte que la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana. A la Catalunya Nord, sota administració francesa, la situació del català és crítica per la persecució constant a la qual ha estat sotmès durant centenars d'anys. Al País Valencià també la situació és difícil ja que manca de suport institucional per facilitar l'aprenentatge de la llengua. Les autoritats estan més capficades a voler demostrar que el valencià és una llengua diferent del català (no convalidant títols del català al valencià o tancant els repetidors de TV3). L'hegemonia cultural del castellà com a llengua de comunicació i de prestigi està molt més consolidada. A les Illes la situació tampoc és per llençar coets. El turisme no ha ajudat el català sinó que, contràriament, ha ajudat el castellà. A més de provocar una immigració “diferent”: la dels rics, dels quals ningú es queixa... i que són els que realment manifesten una poca voluntat d'integració.
Però és que ni al territori on se suposa que el català gaudeix de la millor salut la situació és idònia. Al Principat la cultura feta en castellà també és la més forta, només cal que mirem els mitjans de comunicació de massa, les expressions artístiques (cinema, teatre, la música, el món editorial). Per una altra banda, fins i tot en els àmbits més quotidians, el castellà té més força i presència. Resumint: Quina és la percepció que pot tenir una persona nouvinguda de quina llengua és més necessària i útil per viure aquí? El castellà (o el francès a la Catalunya Nord) o el català? De fet ni fins i tot a Andorra, on el català és l'única llengua oficial, sembla que estigui clar això.
Si a aquest panorama poc afalagador li sumem que la oferta de cursos existents de català segurament no arriba als nivells necessaris, podem començar a preocupar-nos. Al Principat, on en teoria es té més cura del català, és cert que es fan cursos als centres del Consorci de Normalització Lingüística. Ara bé, les places són limitades, els horaris segurament no són tot el flexibles que haurien de ser, són massa “acadèmics” i, a sobre, llevat de petites excepcions... s'han de pagar!
Si realment volem que la gent que no té el català com a llengua habitual l'adquireixi plenament (sense que això impliqui oblidar les seves arrels), ens hauríem d'esforçar per oferir-los totes les facilitats possibles. Per molts diners que es gastin en campanyes de promoció del català, la cosa no reeixirà si no es fa res més. I allò que és del tot inacceptable és que es gastin diners a fer campanyes promocionals d'utilitat, com a mínim, dubtosa mentre hi hagin persones que hagin de pagar per aprendre català!
Molts immigrants, la majoria dels que han vingut a pencar (no els jubilats alemanys de Mallorca precisament) són de classe treballadora. Malgrat que molts tinguin interès d’aprendre català, això implica uns recursos econòmics limitats i una disponibilitat de temps difícil per les llargues jornades laborals. Si a això li sumem un context de crisi (amb l'augment de l'atur i la reducció dels recursos econòmics) i que la necessitat d'aprendre català és, com a mínim, relativa... els resultats poden ser nefastos. Caldria oferir cursos de català en horaris diversos, gratuïts, amb gran nombre de places. Per què no s'ensenya català de manera gratuïta a les empreses dins l'horari laboral? No ens treuen part de la nòmina per destinar-la a una suposada “formació”?
Com sempre, la societat civil s'avança a les autoritats polítiques. Diferents entitats treballen per millorar la situació actual amb iniciatives com el Voluntariat Lingüístic, els grups “Xerrem” de la CAL, els grups “Aprenem” i d'altres que em deixo (entre elles les que intenta fer Veu Pròpia en la mesura de les seves possibilitats). Entitats i iniciatives que posen més l'accent en l'us social del català que en un mer aprenentatge academicista. Una llengua es pot aprendre però si no es fa servir té els dies comptats.
No obstant això, coincidint amb el que deia Patricia Gabancho en un article seu, “Catalanisme i integració”, publicat a l'Avui el 19-1-2009, mentre el català no tingui l'hegemonia cultural al nostre país la situació no serà l'òptima. Com es pot aconseguir això? Es pot fer sense “imposar” el català quan el castellà té aquesta posició privilegiada precisament perquè ha estat, i continua estant, imposat? D'això en parlarem en un altre article.
Molts i moltes -o potser ja tots- coneixeu la Revetlla Popular de Sant Joan que es farà avui a la Plaça del Sol (barri d'Iris-Sol-Casagemas). Tanmateix, us en faig cinc cèntims per els/les que encara no estigueu convençuts de venir-hi:
